Roger Mimó:                       

 LA RUTA DE LES MIL ALCASSABES

Entre Goulmima i Errachidia, la carretera travessa un altiplà d'allò més àrid, al peu del Gran Atlas. Al llarg del camí sols descobrim un oasi: Tarda. Una pista permet accedir-hi i obtenir una imatge de conjunt bastant bonica del seu antic alcàsser en ruïnes.

Errachidia és una ciutat moderna situada en ple palmerar de Mdagra, que inclou no gens menys de 37 alcàssers, accessibles per diferents pistes i carreteres (veure el croquis). Malauradament, un gran nombre d'aquests alcàssers han estat destruïts per les successives inundacions.

Dins el casc urbà d'Errachidia cal mencionar l'alcàsser Targa, que ha estat objecte d'un pla de rehabilitació i segueix completament habitat. Inclou dos barris, l'un protegit per una doble muralla, en el que vivien els xerifs, i l'altre que l'envolta, ocupat en el seu origen pels llauradors de pell fosca que treballaven la terra dels primers.

Sortint d'Errachidia cap al nord per la pista que naix arran de l'alcàsser Targa, s'arriba a Ksar Souk després de passar per una desena d'alcàssers. Ksar Souk tenia en una altra època una gran activitat comercial i donava nom a tot el districte. Una bona part dels seus habitants eren jueus.

L'antiga carretera que segueix la riba esquerra del Ziz permet també visitar molts altres alcàssers de Mdagra i sortir després a la nacional. Aquesta ens condueix cap a les gorges del Ziz per un bell paisatge, que comença amb el pantà de Hassan Eddakhil i continua amb el frondós palmerar de Tialaline, tancat entre parets de roca. En aquest oasi veiem tres grups d'alcàssers d'una gran importància històrica i força pintorescos, encara que siguin petits: Ait Atmane, Ifri i Tamarkecht.

Més enllà de les gorges del Ziz, la vall s'obre i, encara que els alcàssers continuen apareixent, llur interès es redueix de mica en mica perquè són cada vegada més petits i la major part es troben en ruïnes.

L'alcàsser Ifri

Bo i sortint d'Errachidia cap al sud, veiem de la carretera estant un gran nombre d'alcàssers de l'oasi de Mdagra, dels que ja hem parlat. Després arribem a Meski, que es mereix una menció especial per la seva situació al caire del barranc que el fa molt pintoresc vist de lluny, tot i que per dins està en ruïnes. A més el seu entorn és un palmerar molt frondós i a prop hi ha una font natural transformada en piscina.

Més tard distingim la Zaouïa Amelkis al fons del congost i baixem a Zouala. A partir d'aquest punt, els alcàssers es succeeixen l'un rere l'altre, encara habitats i plens d'activitat: Oulad Cheker, Ait El Khelef, etcètera.

L'alcàsser Oulad Cheker

Una carretera que surt a la dreta condueix a l'alcàsser El Gara i d'allí a Zrigat, un grup d'alcàssers que foren molt importants però que han sofert la catàstrofe de les inundacions.

Seguint per la mateixa carretera s'arriba aEl Maarka, un antic palau de la dinastia Alauita construït sota el regnat de Moulay Ismail i del que es conserva una porta espectacular, decorada en un estil propi de Meknès amb profusió de mosaics i de guix cisellat. Però l'interior del recinte està en ruïnes.

En canvi, la Zaouïa Jdida que s'alça una mica més al sud continua habitada, en bon estat de conservació, oferint els seus carrers pavimentats un aspecte serè i misteriós. Encara més lluny, l'alcàsser Bathatha resulta força pintoresc amb els seus dos portals successius.

El 1968, Maadid fou objecte d'un pla de millora de les condicions de vida finançat per la FAO i, gràcies a això, segueix completament habitat, en perfecte estat de conservació.

Portal de l'alcàsser Maadid

Interior de l'entrada monumental de Maadid

Al mateix oasi de Tizimi, ja a l'entrada d'Erfoud, una pista a la dreta condueix a l'alcàsser Jrana, que també ha gaudit darrerament d'un pla de rehabilitació. Als altres alcàssers d'aquest palmerar s'hi arriba per diferents pistes a partir de la carretera de Jorf.

Carrer central de l'alcàsser Jrana

Al sud d'Erfoud s'estén un dels oasis més grans de tota la regió i un dels més coneguts: el Tafilalet.

Aquest oasi és famós per haver constituït al llarg de la història una etapa important de les caravanes que comunicaven Fes i l'Àfrica subsahariana, i un centre comercial de primer ordre. El palmerar es troba avui dia en un estat lamentable a causa de la sequera, però del punt de vista arquitectònic la riquesa del Tafilalet segueix sent enorme; s'hi compten mig centenar d'alcàssers encara habitats i mitja dotzena d'antics palaus construïts pels Alauites, dinastia que va sorgir precisament d'aquest oasi al segle XVII. Entre aquests palaus cal esmentar El Fida, Oulad Abdelhalim i Abbar.

El Fida fou restaurat per l'Estat marroquí i conté una col·lecció d'objectes tradicionals procedents de diversos indrets del Marroc i fins i tot de Mauritània. S'hi arriba des de Rissani per la carretera de Mezguida.

Està obert de 8 a 18 h. L'entrada costa 20 dirhams.

Palau El Fida: pati central

Palau El Fida: el hammam

Abbar no és res més que un munt de ruïnes, entre les quals s'alcen alguns portals curiosament intactes, presentant una magnífica decoració amb influències de Fès. S'hi arriba a peu per un camí que surt del mausoleu de Moulay Ali Cherif cap al sud.

Portal de la mesquita d'Abbar

Oulad Abdelhalim, per la seva part, es troba en un estat de conservació bastant dolent però també es pot visitar. Durant molts anys fou la residència del representant del soldà a l'oasi. Inclou un barri on vivien els esclaus i un altre pels xerifs, a més del propi palau. Està datat per una inscripció al 1846, però el seu origen podria ser una construcció anterior.

Una mica més cap a l'est, a l'altra banda de la carretera que duu a Oulad Abdelhalim, descobrim les ruïnes de l'alcàsser Tighmert, que també pertanyia al soldà i que fou destruït el 1919 en el curs d'una terrible batalla entre l'exèrcit francès i els resistents Ait Atà. Un altre palau, anomenat Dar Beida, fou construït al segle XVIII per ordre de Sidi Mohamed Ben Abdellah i es troba en condicions igualment lamentables.

Ruïnes de l'alcàsser Tighmert

Oulad Abdelhalim

Pel que fa als alcàssers habitats per la població local, estan escampats per tot el palmerar. Es pot accedir a molts d'ells per l'anomenat "circuit turístic" que neix arran del mausoleu de Moulay Ali Cherif i a d'altres per la carretera de Mezguida. Entre ells parlarem de la pròpia Mezguida pel seu valor arquitectònic; de Taboussamt per la seva importància històrica; d'Ouighlane per les seves grans proporcions i per estar encara completament habitat; de Serghine per l'ambient misteriós que regna als carrerons absolutament foscos i de Tingheras per la seva situació al damunt d'un tossal des d'on es descobreix tot el conjunt de l'oasi.

Alcàsser Tingheras

Al Tafilalt hi ha també diversos alcàssers on es treballa la terrissa, com Guelala, Charfat Bahaj i Moulay Abdelah Dkak.

Finalment, a l'interior de Rissani s'hi troba l'alcàsser Abou Am, totalment habitat i restaurat darrerament gràcies a la cooperació internacional.

Aquest alcàsser és un dels més visitats pels turistes.

Portal de l'alcàsser Abou Am

Un centenar de metres al nord d'Abou Am, es veuen les restes d'una alcassaba del segle XIII o XIV que donà el seu nom a la ciutat actual. En aquest cas, la paraula "alcassaba" s'ha d'entendre en el sentit dels forts construïts per l'Estat en zones rurals, sense cap relació amb les altres alcassabes que haguem pogut veure al llarg del nostre viatge. Una part d'aquesta alcassaba de Rissani està ocupada avui pel Centre d'Estudis Alauites.

De Rissani es pot continuar per asfalt fins a Merzouga per veure el desert i les dunes de l'Erg Chebbi. Però allí no hi ha arquitectura tradicional perquè els habitants eren nòmades que vivien en khaimes.